En el informe del mes de abril, que acabamos de conocer, el Sr. Kofi Annan viene a decir que no han hecho los deberes, y constata el estancamiento de las negociaciones destinadas a cerrar el proceso de descolonización del Sáhara Occidental, y de elaborar un nuevo plan, que estaría condenado al fracaso porqué Marruecos lo volvería a rechazar, si no excluye cualquier referencia a un referéndum que contemple la independencia.

El Secretario General de la ONU afirma, también, que únicamente hay dos opciones, evaluadas por su enviado especial al Sáhara Occidental, el Sr. Peter Van Walsum:

- dejar las cosas como están, lo que supondría una puerta abierta a la violencia, y el prolongación de la condena a los saharauis refugiados en Tinduf.

- o plantear un diálogo directo entre Marruecos y el Polisario (la RASD) destinado a obtener una solución basada en la legalidad internacional y la realidad política actual.

Eso sí, siempre bajo los auspicios y el marco de la ONU . y partiendo de la base que la negociación sobre el presupuesto de la autonomía, según Kofi Annan, es descartada, porque esto supondría dar legitimidad a la ocupación.

Yo, tal vez, no entiendo muy bién las cosas de la alta política. Pero, ¿no es ésta la base de la existencia de la ONU? Hacer que con el diálogo se solucionen los problemas. Y hacer cumplir la legalidad internacional, que afirma el derecho de los pueblos a la seua autodeterminaciónn.

En este informe hay puntos positivos y negativos.

En primer lugar, el plan autonomista del rey Mohamed VI ha sido suspendido en su examen ante la ONU , ha sido abortado antes de ser hecho público. O no fue hecho público, por el rey alauita, (como se había anunciado, en su viaje a los territorios ocupados del Sáhara Occidental), porque ya había recibido el NON PLACET en la ONU .

También es positivo el hecho que la ONU continue en la senda de la afirmación del derecho del pueblo saharaui a l'autodeterminación. Por la senda de la Carta de los Derechos Humanos.

Ahora bién, la "comunidad internacional, liderada por los USA, no puede dejar con el culo al aire (con perdón) a su aliado &endash;el moro bueno-. Así pues hay que encontrar una salida que salve el honor, ante su pueblo, del rey Mohamed VI, tal y como se hizo con su padre, Hassan II, a raíz de la ocupación del Sáhara, en plena guerra fría. Otro aspecto negativo del informe es el fracaso de la ONU &endash;fracaso que ya es viene desde l'any 1991- en hacer cumplir sus propias resoluciones.

Los sucesivos planes de solución al problema de la descolonización pendiente, así como las modificaciones forzadas por la parte marroquí, se han ido convirtiendo en papel muojado.

Además, cuando Kofi Annan propone que la solución sólo puede pasar por el diálogo directo entre Marruecos y el Polisario (la RASD) afirma &endash;en la letra pequeña- que la solución a la que se llegue debe ser acorde con la realidad política actual.

I la situación política actual es la siguiente:

1.- El Sáhara Occidental, hace ya treinta años que está sometido a una ocupación ilegal y genocida. La mitad de la población saharaui malvive &endash;desde el año 76- en campamentos de refugiados, en el sudeste de Argelia.

2.- Marruecos es amo y señor del territorio ocupado (la ONU mira hacia otro lado ante el tema de las continuas violaciones marroquíes de los Derechos Humanos, las violaciones de la legalidad internacional, etc.).

La situación política actual también es el aprovechamiento (por parte de los jerarcas del reino de Marruecos) de las riquezas naturales del territorio saharaui. A pesar de la prohibición expresa, en la Carta de les Naciones Unidas, de negociar con los recursos de los territorios no autónomos, como es el caso del Sáhara Occidental.

3.- La potencia colonial es &endash;según la ONU -, el Reino de España. Su rey Borbón (francés) Juan Carlos I está emparentado, (im)moralmente, con el rey marroquí. y tiene un gobierno, afrancesado, más pendiente de complacer a los dirigentes políticos franceses (aunque sean de derechas), que de afrontar sus responsabilidades de potencia colonial. Tiene un rey, y un partido en el gobierno, amnésicos, que han olvidado las promesas grandilocuentes pronunciadas en el mismo El Aaiún , y en los mismos campamentos de refugiados .

4.- El gobierno de la República Francesa, como garante incondicional -por intereses económicos- de la postura marroquí.

5.- Los USA, interesados en mantener su liderazgo (im)moral mundial, y su guerra contra el mal (contra los que hacen mal de no someterse a su imperio del bien comercial). y que necesitan de un aliado en el mundo musulmán, dócil, y satisfecho (el rey y el makhzen &endash;la corte- marroquíes), para usarlo de bandera de amigo de los árabes.

No es casualidad que el otro gran aliado de los USA, en el mundo árabe, la Arabia de la dinastía Saudita (Arabia Saudita) sea, también, un país que sostiene, militar y económicamente, la ocupación marroquina del Sáhara Occidental.

Así, como tampoco no quiere enfrentarse directamente con Argelia, porque desea llegar a acuerdos -comerciales claro está-, tampoco quiere violentar el gobierno argelino, defensor de la causa del pueblo saharaui.

I toda una generación de saharauis que no conocen la tierra de sus padres, ni el lugar en donde está enterrados sus abuelos. Toda una generación de saharauis que continúa esperando que los dirigentes mundiales hagan realidad aquello de Libertad, Igualdad, Fraternidad.

¿O sólo era un brindis al sol?. Bellas palabras, de discursos al final de un buen ágape, de una mesa diplomáticamente bien dispuesta, y políticamente correcta.

Salvador Pallarès-Garí
Presidente de l'ACAPS la Safor

23.04.06 

En l'informe del mes d'abril, que acabem de conéixer, el Sr. Kofi Annan ve a dir que no han fet els deures, i constata l'estancament de les negociacions per tal de tancar el procés de descolonització del Sàhara Occidental, i d'elaborar un nou pla, que estaria condemnat al fracàs perquè el Marroc el tornaria a rebutjar, si no exclou qualsevol referència a un referèndum que contemple la independència.

El Secretari General de l'ONU hi afirma, també, que únicament hi ha dues opcions, avaluades pel seu enviat especial al Sàhara Occidental, el Sr. Peter Van Walsum:

- deixar les coses com estan, el que suposaria una porta oberta a la violència, i l'allargament de la condemna als sahrauís refugiats a Tinduf.

- o plantejar un diàleg directe entre el Marroc i el Polisario (la RASD) que arribe a obtenir una solució basada en la legalitat internacional i la realitat política d'aquests moments.

Això sí, sempre sota els auspicis i el marc de l'ONU. I partint de la base que l'ocupació marroquina del Sàhara no és legal ni la seua sobirania és reconeguda per cap país del món. I la negociació sobre el pressupòsit de l'autonomia, segons Kofi Annan, també és descartada, perquè això suposaria donar legitimitat a l'ocupació.

Jo, potser, no entenc molt bé les coses de l'alta política. Però, no és aquesta la base de l'existència de l'ONU, fer que amb el diàleg se solucionen els problemes. I fer aplicar la legalitat internacional, que afirma el dret dels pobles a la seua autodeterminació?

En aquest informe hi ha punts positius i negatius.

En primer lloc, el pla autonomista del rei Mohamed VI ha estat suspès en el seu examen a l'ONU, ha estat avortat abans de ser fet públic. O no va ser fet públic, pel rei alauita, (com s'havia promés, al seu viatge als territoris ocupats del Sàhara Occidental), perquè ja havia rebut el NON PLACET a l'ONU.

També és positiu el fet que l'ONU continue en la senda de l'afirmació del dret del poble sahrauí a l'autodeterminació. Per la senda de la Carta dels Dret Humans.

Ara bé, la "comunitat internacional, liderada pels USA, no pot deixar amb el cul a l'aire (perdó) el seu aliat &endash;el moro bo-. I així, cal trobar una solució que salve l'honor, davant el seu poble, del rei Mohamed VI, tal i com es va fer amb el seu pare, Hassan II, arran de l'ocupació del Sàhara, en plena guerra freda. Un altre aspecte negatiu de l'informe és el fracàs de l'ONU &endash;fracàs que ja es perllonga des de l'any 1991- en fer complir les seues pròpies resolucions.

Els successius plans de solució al problema de la descolonització pendent, així com les modificacions forçades per la part marroquina, s'han anat convertint en paper mullat.

A més a més, quan Kofi Annan proposa que la solució, a hores d'ara, només pot passar pel diàleg directe entre el Marroc i el Polisario (la RASD) afirma &endash;en la lletra menuda- que la solució a què s'arribe ha d'estar d'acord amb la realitat política d'aquests moments.

I la situació política actual és la següent:

1.- El Sàhara Occidental, ja fa trenta anys que està sotmès a una ocupació il·legal i genocida. La meitat de la població sahrauí malviu &endash;des de l'any 76- en campaments de refugiats, al sud-est d'Algèria.

2.- El Marroc és amo i senyor del territori ocupat (l'ONU mira cap a un altre costat en el tema de les continuades violacions marroquines dels Drets Humans, les violacions de la legalitat internacional, etc.).

La situació política actual també és l'aprofitament (per part d'alguns jerarques del regne del Marroc) de les riqueses naturals del territori sahrauí. Malgrat la prohibició expressa, en la Carta de les Nacions Unides, de negociar amb els recursos dels territoris no autònoms, com és el cas del Sàhara Occidental.

3.- La potència colonial és &endash;segons l'ONU-, el Regne d'Espanya. El seu rei Borbó (francés) Juan Carlos I és emparentat, (im)moralment, amb el rei del Marroc. I té un govern, afrancesat, més pendent de complaure els dirigents polítics francesos (encara que siguen de dretes), que d'afrontar les seues responsabilitats de potència colonial. Té un rei, i un partit al govern, amnèsics, que han oblidat les promeses grandiloqüents pronunciades al mateix El Aaiun , i als mateixos campaments de refugiats .

4.- El govern de la República Francesa, com a garant incondicional -per interessos econòmics- de la postura marroquina.

5.- Els USA, interessats en mantenir els seu liderat (im)moral mundial, i la seua guerra contra el mal (contra els que fan mal de no sotmetre's al seu imperi del bé comercial). I que necessiten d'un aliat al món musulmà, dòcil, i panxacontent (el rei i el makhzen &endash;la cort- marroquins), per tal d'usar-lo de bandera d'amic dels àrabs.

No és cap casualitat que l'altre gran aliat dels USA, al món àrab, l'Aràbia de la dinastia del Saud (l'Aràbia Saudita) siga, també, un país que sosté, militarment i econòmica, l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental.

Així, com tampoc no vol enfrontar-se directament amb Algèria, perquè vol arribar a acords -comercials és clar-, tampoc no vol violentar el govern algerià, defensor de la causa del poble sahrauí.

I tota una generació de sahrauís que no coneixen la terra dels seus pares, ni el lloc on són soterrats els seus avis. Tota una generació de sahrauís que continua esperant que els dirigents mundials facen realitat allò de Llibertat Igualtat i Fraternitat. O només era un brindis al sol. Paraules boniques de discursos al final d'un bon àpat d'una taula diplomàticament ben parada, i políticament correcta?.

Salvador Pallarès-Garí

President de l'ACAPS la Safor

23.04.06