Todos recordaremos aquella foto, impresionante, en la que se podía ver, en primer plano, un niño desnutrido, en cuclillas; detrás, un buitre, más grande que el niño, espera silencioso, paciente, la muerte del niño.

Esta doto puede ser una buena metáfora de lo que aconteces con el pueblo saharaui. Los buitres, poderosos, esperan que el pueblo saharaui acabe, cayendo, por la desnutrición.

Mientras, los buitres no pierden el tiempo, y van expoliando las riquezas naturales del territorio ocupado por Marruecos. Van destruyendo las señas de identidad de este pueblo. Van eliminando, también físicamente, a sus miembros, que son torturados, y asesinados.

Ahora las autoridades marroquíes pretenden firmar un acuerdo de pesca con la Unión Europea. A pesar que este tratado supondrá más puestos de trabajo para los pescadores (las licencias serían &endash;mayoritariamente- para los pescadores españoles) no es moral, ni legítimo, ni de derecho, esta nueva acción para secar los recursos de los saharauis. Es una &endash;otra- violación del Derecho internacional. Significa tratar a los saharauis como mercancía.

Ni los EEUU llegaron tan lejos. Cuando firmaron un tratado del Libre Cambio con Marruecos, excluyeron, explícitamente, el territorio del Sáhara Occidental.

En esta caos, pues, los buitres son europeos: los que se opusieron a la ocupación de Irak (por motivos económicos y comerciales), ahora quieren legitimar la ocupación del Sáhara Occidental (por motivos económicos y comerciales).

Y todo esto, mientras los saharauis, exiliados, han visto como los aguaceros han destruido más de la mitad de las &endash;frágiles- infraestructuras que les han permitido esperar pacientemente durante los últimos treinta años, la definitiva descolonización de su territorio.

Pero esta catástrofe climatológica, que ha movilizado a los ciudadanos de nuestro país, también ha servido a los buitres para lavarse la cara, y afirmar &endash;satisfechos- que han enviado no-sé-cuántas toneladas de ayuda humanitaria. Cuando lo que necesitan, lo que reclaman, lo que reclamamos, es la solución al contencioso que está forzando a un cuarto de millón de personas a sobrevivir en medio del más árido de los desiertos, la Hamada de Tinduf.

13.03.06

Tots recordarem aquella foto, impressionant, on podíem veure, en un primer pla, un xiquet afectat per una desnutrició greu, mig ajagut en terra; darrere del qual, un voltor més gran que el xiquet, espera, silenciosament, pacientment, que arribe la mort a l'infant.

Aquesta foto pot ser una bona metàfora del que està passant amb el poble sahrauí. Els voltors, poderosos, esperen que el poble del Sàhara acabe, caient, per la desnutrició.

Mentre, els voltors, aquests, no perden el temps, i van espoliant les riqueses naturals del territori del territori ocupat pel Marroc. Van destruint les senyes d'identitat d'aquest poble. Van eliminant, també físicament, els seus membres, que són torturats, i assassinats.

Ara les autoritats marroquines pretenen signar un acord de pesca amb la Unió Europea. Tot i que el tractat suposarà més llocs de treball per als pescadors (les llicències serien &endash;majoritàriament- per als pescadors espanyols) no és ni moral, ni legítim, ni de dret, aquesta nova acció per assecar els recursos dels sahrauís. És una &endash;altra- violació del Dret internacional. És tractar els sahrauís de mercaderia.

Ni els USA anaren tan lluny. Quan van signar un tractat de Lliure Canvi amb el Marroc, van excloure, explícitament, el territori del Sàhara Occidental.

En aquest cas, doncs, els voltors són europeus: els qui s'oposaren a l'ocupació de l'Iraq (per motius econòmics i comercials), ara volen legitimar l'ocupació del Sàhara Occidental (per motius econòmics i comercials).

I tot això, mentre els sahrauís, exiliats, han vist com els aiguats han destruït més de la meitat de les &endash;fràgils- infrastructures que els han permés esperar pacientment durant els darrers trenta anys, la definitiva descolonització del seu territori.

Però aquesta catàstrofe climatològica, que ha mobilitzat els ciutadans del nostre país, també ha servit als voltors per rentar-se la cara, i afirmar &endash;panxacontents- que han enviat no-sé-quantes tones d'ajuda humanitària. Quan el que necessiten, el que reclamen, el que reclamem, és la solució al contenciós que està obligant a un quart de milió de persones a sobreviure enmig del més àrids dels deserts, la Hamada de Tinduf.

13.03.06